Gènere de Contes

Gèneres de contes (segons Sara Bryant)

·      Els contes de fades

Un conte de fades és una història fictícia que pot contenir personatges folklòrics —tals com a fades, follets, bruixes, gegants, gnoms i animals parlants així com encantaments— normalment representats en una seqüència inversemblant d'esdeveniments. En el llenguatge contemporani així com fos del context literari, el terme és també utilitzat per descriure alguna cosa que està vinculat amb princeses o coses relacionades amb aquestes, com les expressions «un final de conte de fades» (un final feliç) o «un romanç de conte de fades», encara que no tots els contes de fades acabin amb un final pròsper. D'igual manera, en l'aspecte col·loquial un «conte de fades» pot ser associat amb qualsevol història rocambolesca i extraordinària. En general, aquest tipus de relats sol atreure als nens petits, al compenetrar aquests de forma ràpida i senzilla amb els personatges arquetípics de cada història.

En les cultures on els dimonis i les bruixes són percebuts com a éssers reals, els contes de fades poden mimetitzar-se amb el gènere de les llegendes, en el qual el context és percebut, tant pel narrador com pels oïdors, com si es tractés d'una realitat històrica. No obstant això, a diferència de les llegendes i epopeies, que tendeixen a tenir referències superficials a la religió i a llocs, persones i successos reals, aquest tipus d'històries té lloc en un període indefinit («Hi havia una vegada») més que en un instant precís.

Els contes de fades es troben ja sigui en forma oral o literària. Intentar detallar amb exactitud el seu desenvolupament històric resulta una feina difícil, ja que només les formes escrites han estat capaces de sobreviure amb el pas del temps. No obstant això, l'evidència escrita almenys dóna una indicació que els contes de fades han existit durant milers d'anys, encara que tal vegada no reconeguts des d'un principi com un gènere pròpiament dit; el terme «conte de fades» es va aplicar a partir de l'obra de Madame d'Aulnoy, qui va proposar la denominació francòfona «Contes donis Fées». A través dels segles, es van trobar troballes literàries de contes de fades a tot el món, sent recollits pels folklores en diverses cultures. Fins i tot, avui dia, se segueixen redactant contes de fades i obres derivades del mateix gènere.

Tot i que els primers contes de fades estaven destinats principalment a les audiències adultes, i en menor grau als nens, aquests van començar a associar-se amb els infants des dels escrits dels preciosistes; a partir de que els germans Grimm titulessin a la seva col·lecció com Children's and Household Tales, el vincle amb els nens ha anat enfortint-se amb el transcurs dels anys.

Els folkloristes han classificat als contes de fades de diverses formes; entre les més notables agrupacions estan el sistema d'Aarne-Thompson i l'anàlisi morfològica de l'erudit Vladímir Propp. D'altra banda, altres folkloristes han interpretat la importància dels contes, però cap escola ha estat establerta de manera definitiva per abordar el significat d'aquest tipus de relats.

Utilitat dels contes de fades

o   Poder suprem de presentar veritats a través d’imatges

“Encara que l’infant, en aparença, només vulgui veure les imatges, de moment, la veritat el penetra també i esdevé part de la seva experiència individual. Cada veritat així adquirida eixampla i reforça la capacitat de vida interior de la infància i afegeix un nou element a aquell fons del qual treu l’infant les seves deduccions morals” Sara Bryant.

a.     Contes morals. Tipus de narració que ensenya específicament una determinada lliçó de moral, sota la forma d’una faula o al·legoria i transmet a l¡infant les conclusions a les quals la raça dels homes ha arrobat al cap de milers d’anys d’experiència.

Ex. “El germà d’en Joan Brut”

b.    Narracions que fan exercitar el criteri personal. Aquest tipus de narració no fa cap esforç per afectar el criteri. L’oient, conscientment o no, formula un judici sobre els fets explicats. Questes narracions arriven a l’infant, en certa manera, com ens arriben a nosaltres les notícies del dia a dia al diari o a diversos medis de comunicació. No exerceixen cap influència volguda sobre el nostre judici. I només mitjançant aquest examen i aquest judici la nostra facultat de percepció individual pot crèixer en força i en originalitat.

Ex. “El xacal i el cocodril”

o   Preparació per a l’educació literària. Aquest contes ajuden a apreciar plenament la literatura de l’edat madura. Gairebé tots els autors de la literatura clàssica, quan eren petits, havien conegut mites o contes de fades. L’autor adult incorpora a la seva obra les tendències, els records i els sentiments que va fer seus al començament de la seva vida intel·lectual.

·      El conte Burlesc o conte de Dida

Sota aquest títol classificarem tots els contes purament divertits. Són contes divertits i humorístics. Provoquen alegria i fan riure als infants.

Utilitat dels contes de Dida.

o   El riure. Les propietats refrescants de l’humor, una rialla joiosa, sense mofa, sempre fa bo; la sang circula millor, es posen en moviment més de 400 músculs, les cordes tenses s’afluixen, creem un ambient distens que dona pas a la relaxació i la comoditat.

¿Quin millor mestre que la sàtira dels nostres errors i els nostres vicis?

o   Lliçons pràctiques de seny i discreció. L’estupidesa anormal del protagonista, la seva innocència... Ens ensenyen valors com la seriositat, el no parlar sense pensar, i ho podem utilitzar en el dia a dia, amb frases com: Què t’has quedat sense seny com l’Epaminondas?- En alguns casos determinats.

·      Les Paràboles de la natura

Són narracions d’història natural, basats en fets científics, que moltes vegades posen com a personatges animals o plantes. Ajuden a l’infant a desenvolupar un sentiment altruista. Utilitzen al·legories pr explicar els costums dels animals i de les plantes, amb vistes d’estimular l’interès científic i augmentar alhora els coneixements tàcnics.

Utilitat de les paràboles de la natura.

o   Eixamplar les idees dels infants pel que fa a existències diferents a la pròpia. És el moment que de ben petits entenguin que hi ha d’altres maneres de viure.

o   Empatitzar amb els protagonistes. És difícil entendre les altres formes de veure la vida, però és més fàcil vivint-ho amb la màgia d’un conte. Posar-nos a la pell de l’altre.

o   Desenvolupament del sentiment altruista. Sentirem les aventures d’un conillet, un personatge diferent de nosaltres, i amb problemes i situacions molt anàlogues a les nostres, ens sentirem el seu germà gran i sentirem la necessitat d’ajudar-lo. A més a més d’apendre la moral de la història.

No s’ha de caure en l’error d’humanitzar massa els personatges d’aquests contes.

·      La narració històrica

Tal i com diu la paraula el conte històric representa la història de personatges verídics de temps llunyans. Entre les seves històries cavalguen herois, caballers, princeses, reis...

Utilitat de la narració històrica.

o   Desenvolupa en els infants un legítim sentiment de personalitat social. Cultiu del patriotisme, l’admiració envers l’heroi, coneixement de la trama de la nostra història nacional, entendre el que som ara, etc.

o   Coneixement del context social.  És profitòs en quant contextualitzem els contes en el període, en el temps, per tal de que els nens mentre s’entretenen aprenen costums, cultures, i les saben ordenar en el temps.

o   Emulació en el bé i civisme. El príncep salva a la princesa, els dolents perden, els caballers ajuden, els herois son bons, perque fan el bé i els que fan el mal seràn castigats per la vida.